Vida espiritual

Gonxha Agnes Bojaxhiu tenia des de petita una vocació cristiana i solidària molt marcada. Va ser batejada un dia després del seu naixement, va celebrar la seva primera Comunió amb cinc anys i la Confirmació amb sis. Es va integrar a la Parròquia Jesuïta del Sagrat Cor en la qual cantava com a soprano al cor i acompanyava la seva mare en les seves tasques d’atenció als més necessitats. Pertanyia també al Sodalici de Nostra Senyora, on va començar a interessar-se pels missioners jesuïtes de Yugoslavia que treballaven a la regió de Bengala. En aquell moment Gonxha Agnes va sentir el desig de treballar, com els missioners jesuïtes, a l’Índia. A l’edat dels dotze anys la futura Mare Teresa va decidir que dedicaria la seva vida a la religió i la resolució definitiva es va prendre el 15 d’agost de 1928, mentre resava a la capilla de la Verge Negra, on hi acudia amb freqüència de peregrinació.

Mare Teresa va tenir des de petita una vocació religiosa i solidària molt marcada.

Inicis: Convent de Loreto

Poc després d’haver complert els 18 anys, Gonxha Agnes va ser admesa com a postulant a l’Abadia de Loreto, pertanyent a la congregació religiosa catòlica Institut de la Benaventurada Verge Maria, a Irlanda. En un primer moment hi va acudir amb una amiga per aprendre anglès, que era l’idioma que les germanes del Loreto ensenyaven als nens indis. Des de llavors Gonxha Agnes no tornaria a veure a la seva mare. Com que va ser admesa com a postulant va viatjar amb vaixell fins a Calcuta, per després traslladar-se a Darjeeling, a les muntanyes d’Himàlaia, per iniciar el seu noviciat. Allà va aprendre bengalí i va començar a donar classes a l’escola Santa Teresa, propera al convent.

El 24 de maig de 1931 Gonxha Agnes feia els seus vots de pobresa, castedat i obediència com a monja i tescollia el nom de Teresa. El nom es deu a la seva veneració per Thérèse de Lisieux, santa patrona dels missioners, però va haver de castellanitzar el nom degut que una enfermera del convent ja era cridada com Thérèse. El 14 de maig de 1937 Teresa feia els seus vots solemnes, mentre ensenyava al col·legi del convent de Loreto, on hi va treballar durant gairebé vint anys. Va ser professora d’història i geografia allà, fins que l’any 1944 es va convertir en la directora del centre.

Índia: crida a ajudar als més necessitats

La seva vida es veia absorbida per la preocupació que tenia Teresa sobre la pobresa existent a Calcuta, Índia. La fam de 1943 a Bengala va portar misèria i mort a la ciutat mentre tres anys després la violència entre hindús i musulmans va enfonsar la població en el terror més fosc. Quan era encarregada d’un col·legi de les Germanes Santa Anna, Teresa va experimentar la “crida de les crides”. Teresa va escoltar com Déu li demanava que dediqués la seva vida als més desfavorits de la societat. Teresa va captar el missatge com una ordre i pensava que “fallar hagués significat trencar amb la fe”. L’any 1948 va començar a treballar amb les persones pobres i els ensenyava a llegir. L’any 1950 va nacionalitzar-se índia i va rebre formació d’infermera amb les Germanes Missioneres Mèdiques d’Amèrica, per poder finalment assentar-se en els barris més pobres de Calcuta.

Les persones més necessitades de l’Índia eren la gran preocupació de Mare Teresa.

Així Teresa creà una escola a Motijhil, Calcuta, on va centrar-se en la cura de les necessitats de les persones indifents i afamades. L’any 1949 va comptar amb la unió d’un grup de dones joves i va sentar així les bases d’una nova comunitat religiosa. Els seus esforços eren dedicats a ajudar els “més pobres entre els pobres” i per aquesta raó va captar l’atenció de funcionaris indis, com el primer ministre, oferint el seu reconeixement i apreci de la Mare Teresa.

Malgrat la tasca social que duia a terme Teresa en el primer any de treball amb els pobres va patir moltes dificultats: la manca d’ingressos per un costat i per l’altre, el dubte, la soledat i la temptació de tornar al convent.

«Nostre Senyor vol que sigui una monja lliure coberta amb la pobresa de la creu. Avui he après una bona lecció. La pobresa d’aquesta gent és quelcom molt difícil per a ells. […]. Llavors la comoditat de Loreto m’ha seduït. Només he de dir una paraula i tot serà teu de nou, m’insistia el temptador… Per la meva propia elecció, Déu meu, i perquè t’estimo, desitjo quedar-me i fer el que sigui que la teva Santa voluntat em demani.»

Missioneres de la Caritat 

Germanes de la Caritat davant la tomba de Mare Teresa.

L’any 1948 Teresa va enviar una demanda al Vaticà per iniciar una congregació diocesana i l’any 1950 la Santa Seu li va autoritzar. La nova congregació es va anomenar Missioneres de la Caritat i estava dedicada a ajudar, com deia la beata, “els afamats, els despullats, els que no tenen llar, els esguerrats, els cecs, els leprosos, tothom que es senti inútil o no estimat, desprotegits per la societat i que són rebutjats”. En els inicis de la nova congregació es comptava amb tan sols 13 membres a la regió de Calcuta però, amb el temps, va arribar a comptar amb més de 4.000 integrants, presents en forma d’orfanats, hospitals o centres de sida, per exemple. L’any 1952 es va inaugurar la primera llar per moribunds a Calcuta, el centre Kalighat, un antic temple hindú reformat per l’acció social. També va fundar el centre Shanti Nagar, especialitzat per tractar malalts de lepra.

L’any 1964, el Papa Pau VI, degut a un viatge seu a Bombai, li va regalar a Mare Teresa una limusina. La beata el va subhastar i amb els diners recollits va organitzar un nou centre per a leprosos, conegut com Ciutat de la Pau. Llavors, la Fundació Joseph P. Kennedy Jr li envià una donació que Teresa va utilitzar per ajudar un centre mèdic a Dum Dum. L’any 1955 va crear la Llar del Nen de l’Immaculat Cor, per acollir els infants i els joves orfes i sense casa. Als anys 60 Mare Teresa havia establert una gran i estesa red d’hospitals, orfanats i cases de leprosos per tota l’Índia. En aquest moment la seva ordre comença a escampar-se per tot el món (Veneçuela, Itàlia, Tanzània, Àustria…) i es creava l’ordre masculina de la seva congregació.

Últims anys: ingressos hospitalaris i beatificació

La salut de Mare Teresa va començar a deteriorar-se cada cop més amb el pas dels anys. Per aquesta raó va decidir renunciar al seu lloc com a cap de les Missioneres de la Caritat però les monges de la ordre, en secret, van votar per a que la beata es quedés i ella va acceptar. A causa dels ingressos hospitalaris constants per problemes cardíacs, l’arquebisbe de Calcuta, Henry Sebastian D’Souza, va ordenar a un sacerdot que dugués a terme un exorcisme a la Mare Teresa, amb el seu permís, perquè pensaven que podia haver estat atacada pel dimoni.

Finalment, el 13 de març de 1997 va renunciar com a cap de les Missioneres de la Caritat i la seva substituta va ser la germana Maria Nirmala Joshi. El mateix any, Mare Teresa de Calcuta va morir i el govern indi li va organitzar un funeral d’Estat. Les seves restes van ser portades en el mateix carruatge en el que es van portar les restes de Gandhi i Jawaharlal Nehru.

Anys després, com a conseqüència de l’acció que va dur en vida Mare Teresa, vivint per ajudar els més necessitats, el Papa Joan Pau II va beatificar la missionaria.

La fe, crisi i renovació

Durant els més de cinquanta anys que Mare Teresa va dedicar a la seva tasca religiosa com a missionaria va patir una important crisi de fe. Teresa de Calcuta tenia dubtes sobre l’existència de Déu i les demés creences religioses. La causa podria ser les injustícies i les situacions que dia a dia la missionaria es trobava a la Índia. Nens afamats, orfes, sense llar, persones malaltes, pobresa, guerres … No es sap si la crisi de fe que Mare Teresa patia s’ha d’interpretar com el sentiment que tenia de llunyania amb el Senyor, més aviat que dubtar de a seva existència. Paraules de Mare Teresa expliquen la crisi de fe patida durant molts anys de la seva vida:

«On està la meva fe? En el més profund del meu ser … no hi ha res, excepte un buit i la foscor … Si hi ha un Déu, siusplau, perdona’m. Quan intento elevar els meus pensaments al Cel hi ha un buit tan acusador que els mateixos pensaments tornen a mi com ganivets afilars que fereixen la meva ànima… Que dolorós és aquest dolor desconegut. No tinc fe. Rebutjada, buida, sense fe, sense amor, sense cel… Per què faig aquesta feina? Si no hi ha un Déu, no pot haver-hi ànima. I si no hi ha ànima, Jesús, tú tampoc ets vertader.»

Després de la mort del Papa Pío XII Mare Teresa va dir que havia sortit d’un període molt llarg de foscor i d’un «patiment extrany». En aquest moment vivia una època de renovació de la seva fe, malgrat que algunes crítiques cap a la beata asseguren que va jugar amb la religió i les creences per fer publicitat de les accions personals i socials que duia a terme.

Estàtua de la beata Mare Teresa de Calcuta, a la Catedral d’Alcalá d’Henares.